Valors només amb línies: ratllat i densitat

Un retolador calibrat sap fer exactament una cosa: posar una línia negra sobre paper blanc. Ni tons intermedis, ni difuminats, ni possibilitat d'atenuar. I tot i així, els bons dibuixos a tinta tenen volum, amb llum, penombra i foscor profunda. El truc és òptic: des de la distància, el teu ull barreja el negre i el blanc en un to. Com de fosc sembla aquest to ho decideixes tu amb la densitat dels traços, no amb la pressió ni canviant de material. En aquesta lliçó et construiràs un sistema de quatre tons que podràs aplicar a partir d'ara en qualsevol motiu.

Cap gris, només densitat

Agafa el retolador amb la mà relaxada i treballa a velocitat constant. Si intentes enfosquir prement més fort, només espatllaràs la punta i obtindràs una superfície inquieta i rasposa. S'enfosqueix quan les distàncies entre les línies es fan més petites o quan hi afegeixes una segona capa. Una bona regla per començar: en el teu to de ratllat més clar, deixa aproximadament el doble de paper del que hi ha de tinta. Sona clar, i precisament això és el que ha de ser, perquè cap avall tens molt marge i cap amunt no en tens gens.

Quatre tons, quatre tècniques

El primer to és el ratllat paral·lel: traços en una sola direcció, tranquils, amb aire entremig. El segon apareix quan hi superposes una segona capa. No la creuis en angle recte, sinó en un angle obert de trenta a quaranta graus; amb noranta graus es forma una quadrícula tècnica que sembla paper mil·limetrat en comptes d'ombra. Per al tercer to s'hi afegeix una tercera direcció que talla les dues primeres. Ara la superfície és tan densa que només hi transllueixen petites illes clares, i ja ets a prop de la foscor sense haver aixafat la superfície.

El puntejat és el cas especial. Punts petits, ben atapeïts, donen tons suaus sense cap direcció. Per això van bé per a les transicions on la llum cau suaument cap a l'ombra, i per a tot allò que queda lluny: un turó llunyà o una filera de cases a l'horitzó, resolts amb puntejat, recullen immediatament cap al fons. Ara bé, puntejar és lent. Fes-lo servir de manera selectiva per a zones petites, no per a mitja superfície del dibuix.

La direcció descriu la superfície

El ratllat no és només to, també és informació. Si el teu ratllat va paral·lel a l'aresta d'un mur, l'ull hi llegeix una paret plana. Si segueix la curvatura d'una volta, la superfície s'arqueja. Posa'l vertical en una façana i la paret s'aguanta dreta; posa'l horitzontal al carrer i el terra s'ajeu. En un empedrat que s'allunya de tu cap a la profunditat, els teus traços segueixen la direcció de fuga i la superfície bascula cap enrere. Així doncs, abans de la primera línia decideix un moment: cap on mira aquesta superfície? Després mantens aquesta direcció amb coherència, si no la forma s'esfilagarsa.

Primer la forma de l'ombra, després les diferències

L'error més habitual de qui comença és buscar les ombres a trossos. Fes-ho al revés: aclucant els ulls fins que el motiu només siguin taques clares i fosques, i planteja tota la zona d'ombra com una única superfície amb un ratllat paral·lel uniforme, encara que travessi mur, terra i marc de porta. Només quan aquesta forma gran està posada, hi treballes les diferències a dins: la volta una mica més fosca, el reflex del terra una mica més clar, el nínxol ben fosc. Així l'ombra es manté connectada i el dibuix no es converteix en un pedaçat.

Les superfícies negres com a àncora

Un negre completament cobert és el teu recurs més potent, per tant el més escàs. Una porta oberta, un forat de finestra sense llum, l'escletxa sota un ràfec: aquests punts els omples de manera compacta, sense estructura de ratllat. Dues o tres superfícies així per dibuix són suficients, i han de ser prou grans perquè es percebin com a forma. Donen estabilitat al full i fan que tots els altres tons semblin més clars del que són. Molts puntets negres escampats per tot el full fan just el contrari: inquietud sense profunditat.

Deixar el blanc és una decisió

El paper intacte és el teu to més clar, i és un to actiu, no una resta. La paret assolellada, la vora superior d'una cornisa, la franja de llum sobre l'empedrat: aquests llocs queden buits perquè els has reservat, no perquè te n'hagis oblidat. Abans de començar a ratllar, marca't mentalment dues o tres zones que no tocaràs sota cap concepte.

Una tradició antiga

Si fulleges quaderns de viatge d'abans de la fotografia, hi veus exactament aquest vocabulari: els dibuixants que anaven de camí tenien ploma i tinta, res més, i havien de distingir marbre, aigua, fullatge i ombres nocturnes només amb la densitat i la direcció del traç. Els seus fulls avui semblen frescos perquè la limitació obliga a prendre decisions clares. Tu treballes amb la mateixa limitació, i això és un avantatge.

Exercici

Busca un arc de portal, una entrada de casa, un pas subterrani o una finestra d'arc per on vegis alguna cosa més clara al darrere: un pati, un carrer, cel. Posa un temporitzador de 20 minuts. Durant els tres primers minuts dibuixa només els contorns amb el retolador calibrat, sense llapis. Després decideix on van els teus quatre tons: blanc del paper per a la façana il·luminada, ratllat paral·lel per a la cara d'ombra, ratllat creuat per a la part inferior de l'arc i la volta, negre ple per al punt més profund de l'obertura. Planteja primer tota la zona d'ombra com una sola superfície, després hi treballes les diferències a dins i, al final, puntege la vista del fons perquè reculi. Al final, acluca els ulls: si es distingeixen clarament quatre tons, l'exercici ha funcionat.