Valors amb ombreig: els cinc tons

Un esbós a llapis no viu només de línies boniques. El que dóna volum a un edifici és la diferència entre clar i fosc: la façana assolellada contra el costat d'ombra, el forat profund d'una finestra contra el mur il·luminat. D'això va exactament aquesta lliçó. Aprendràs a reduir els teus tons a un grapat de graus clars i a ombrejar-los de manera que es llegeixi la forma de les superfícies sense que hagis d'explicar-la.

Cinc tons, no cinquanta

Treballa amb una escala de cinc graus. El grau u és el blanc del paper intacte: no "tocat molt lleugerament", sinó realment buit. El grau dos és un gris clar delicat, que aconsegueixes amb un HB i poca pressió o amb un 2B i la mà molt suau. El grau tres és un gris mitjà, on els traços individuals encara poden ser visibles. El grau quatre és un gris fosc saturat, normalment amb 4B. El grau cinc és el negre més profund que et dóna el teu llapis, típicament un 6B amb pressió.

Fes-te aquesta escala un cop al final del teu quadern d'esbossos: cinc caselles de dos centímetres cadascuna, de costat, del blanc al negre. Després allunya el full a llargada de braç. Si a aquesta distància no pots distingir clarament els graus, és que estan massa a prop els uns dels altres: llavors enfosqueix més els foscos. Aquesta prova és justament la que decidirà més endavant si un esbós funciona o s'enfonsa en un gris uniforme.

Quatre maneres d'ombrejar

L'ombreig paral·lel és la teva tècnica bàsica: traços regulars en una direcció, amb una separació semblant. El to el controles amb la densitat i la pressió, no gargotejant a sobre. Posa els traços conscientment i aixeca el llapis al final, en comptes de fregar endavant i endarrere: així les vores de la superfície queden netes.

L'ombreig creuat hi posa una segona capa al damunt, lleugerament girada. Un angle d'uns trenta a quaranta-cinc graus funciona bé; exactament perpendicular fa de seguida efecte de mosquitera. Cada capa nova et baixa aproximadament un grau de to, i és un camí cap avall molt controlable.

L'ombreig direccional segueix la forma: en un tub, un barril o una columna, els traços es corben amb la rodonesa, i l'objecte es torna rodó fins i tot abans que hi hagi to. I finalment, el to pla amb el costat ample: inclines un llapis tou gairebé pla sobre el paper i estires grans camps uniformes amb el costat ample de la mina. Això va ràpid, manté la superfície tranquil·la i és ideal per a teulades, carrers o grans murs en ombra.

La direcció explica la superfície

L'ombreig no és només to, també és informació. Els traços verticals en una façana diuen: aquesta superfície està dreta. Els traços ajaguts a terra diuen: aquesta superfície està estesa. En un carrer pots inclinar a més l'ombreig lleugerament cap al punt de fuga, i així reforça la perspectiva. Les teulades inclinades reben traços que segueixen el pendent.

El que importa és la coherència: dins d'una superfície, la direcció es manté. Si al mig de la paret canvies de vertical a inclinat, la superfície bascula òpticament i l'ull ensopega. Si mantens la direcció per a cada pla, es llegeix el volum d'una casa fins i tot quan falten les línies de contorn.

Aclucar els ulls i després posar les superfícies

Abans d'ombrejar, acluca els ulls. Si els prems fins a gairebé tancar-los, els detalls desapareixen i l'escena es descompon en unes poques grans superfícies de lluminositat. Aquesta és exactament la informació que necessites.

Després posa l'ombra com una forma contínua, en un sol to. Sovint el costat d'ombra d'un mur i la seva ombra projectada a terra van junts i formen una única figura: dibuixa-la també com una de sola. Només quan aquesta forma està feta hi entres i hi fas diferències: una mica més fosc just on toca el terra, una mica més clar allà on la llum de la paret del davant s'hi reflecteix. L'error més freqüent dels principiants és el camí invers: ombrejar cada detall per separat. Així surt un mosaic pedaçat sense una llum clara.

El negre més profund és un bé escàs

El grau cinc és preciós. Reparteix-lo només en pocs llocs, allà on hi ha espai darrere d'una obertura: als buits de les finestres, sota els arcs de portal i els ràfecs, als passatges, a la franja sota un cotxe. Si poses aquest negre al costat d'una superfície de blanc de paper, l'esbós espurneja. Si el reparteixes per mitges superfícies, ja només és fosc.

Les vores es queden vores

Resisteix l'impuls d'esfumar amb el dit, amb un drap o amb un difuminador. Això dóna un gris empastifat, tapa el gra del paper i treu la llum a la imatge. Les transicions de to les fas amb la densitat dels traços, no amb la fricció. Hi ha una excepció: si vols conscientment boira, pluja, fum o una llunyania ampla, una vora pot ser suau, però llavors com a decisió, no com a reparació, i millor amb un ombreig que es va esvaint i cada cop més solt que no pas amb el polze.

Exercici

Busca a fora o des de la finestra una cantonada de casa on el sol vingui clarament des de l'esquerra, de manera que una façana quedi il·luminada i l'altra a l'ombra. Dibuixa en cinc minuts només els contorns, fins i sense to.

Després tens cinc minuts per a exactament tres tons: blanc de paper per a la superfície esquerra assolellada, un gris mitjà com a ombreig paral·lel per a la superfície dreta en ombra, i el negre més profund exclusivament als buits de les finestres i sota el ràfec. Res entremig.

Els cinc minuts següents ho amplies a cinc tons: un gris clar per al terra o per al cel, un gris fosc per a l'ombra projectada a terra, ombrejada en horitzontal. Els últims cinc minuts són de control: allunya el full a llargada de braç i acluca els ulls. Pots distingir tots els graus? El blanc encara és blanc? No esfumis: només torna a ombrejar allà on un to et sembli massa fluix.