Un llapis, un llibre: graus de duresa i paper

Un llapis i un quadern d'esbossos: no cal res més per començar a dibuixar al carrer. Justament això fa del llapis el mitjà més honest per al carrer. No has de muntar res, no has de remenar res, no has d'esperar res. Treus el llapis de la butxaca de la jaqueta, obres el llibre i el primer traç ja és damunt del paper abans que ningú altre no hagi obert els tancaments de la capsa de colors.

Per què el llapis funciona tan bé a fora

El llapis no s'asseca. No hi ha cap veladura que s'escorri perquè el sol pica fort, ni cap que trigui vint minuts perquè fa boira i fresca. No necessites aigua, ni recipient, ni drap, ni una mà lliure per a la paleta. Sona banal, però és el que decideix si arribes a dibuixar dins el tramvia, en un esglaó d'escala o dret contra la paret d'una casa.

Hi ha un segon avantatge: el llapis t'ensenya tot el que fas. Cada inseguretat del traç, cada pressió excessiva, cada punt on no t'has decidit queda visible. És incòmode i precisament per això és instructiu. Qui esbossa mig any amb llapis de manera constant, després dibuixa millor amb qualsevol altra eina.

Graus de duresa: què volen dir les lletres

A cada llapis hi ha una sigla. La H vol dir dur: la mina conté més aglutinant, deixa anar poc grafit i deixa una línia clara, aspra i molt precisa. Va bé per a construccions tècniques, però tendeix a marcar-se com un solc al paper que després ja no pots treure. La HB queda al mig, és el llapis clàssic per a tot i ja serveix per a esbossos, però rarament arriba a ser realment fosc.

La B vol dir tou, i el número que porta al davant diu quant de tou: un 2B és clarament més fosc que un HB, un 4B posa un gris ple amb poca pressió, i un 6B és tan tou que la mina s'esmussa de seguida i el dibuix s'escampa fàcilment. Per a l'urban sketching n'hi ha prou amb dos llapis: el 2B per a les línies i la zona mitjana, i el 4B per als valors foscos, les cares d'ombra i els buits de les finestres. Tota la resta no et cal al començament. L'important és la idea de fons: el grau de duresa no determina amb quanta força premes, sinó fins a quin punt pots arribar a ser fosc. Els tons foscos els aconsegueixes amb un llapis més tou, no amb més força.

Portamines o llapis de fusta

Un portamines amb mina de 0.5 mil·límetres et dona una línia sempre igual de fina, sense esmolar, sense encenalls, sense embrutar la bossa. Per a contorns, marcs de finestra, baranes i petits detalls és ideal, i el trobes a partir d'uns CHF 5. El seu inconvenient: construir superfícies és feixuc, perquè la mina fina només coneix una amplada de traç i es trenca si prems massa.

El llapis de fusta pot fer totes dues coses. Esmolat traça una línia fina; si el gires i el poses pla de costat, cobreixes tota la paret d'una casa amb un gris suau d'una sola passada. Aquesta tècnica de costat és la raó per la qual et recomano un llapis de fusta 4B per anar per fora i el portamines per a la feina de línia. Per esmolar n'hi ha prou amb una maquineta petita amb dipòsit; una mina alliberada ben llarga et dona encara més superfície.

Paper: llis o lleugerament rugós

El paper llis, com el Bristol, gairebé no té textura superficial. Les línies fines hi surten esmoladíssimes, el llapis llisca i fins i tot els contorns prims queden nets. En canvi, sobre paper llis les trames es taquen de seguida, perquè el grafit troba poc agafador i s'escampa amb brillantor.

El paper d'esbós lleugerament rugós de 120 a 150 grams per metre quadrat va millor per al que volem. El gra fi arrenca una mica de grafit de la mina a cada traç i el reté. Així els tons es construeixen per capes, les trames es mantenen vives i pots treballar de clar a fosc sense que la superfície s'empasti de seguida. Un llibre en format A5 amb enquadernació ferma, que puguis sostenir amb la mà, és l'opció més fiable.

La goma també dibuixa

Amb la goma no pensis en correcció, sinó en llum. Una goma mol·lejable es pot modelar en punta o en aresta i aixeca el grafit d'una superfície ja feta, en comptes de fregar-lo fins a treure'l. Així neixen les vores clares d'un canaló, la franja de llum d'un ampit de finestra o la vora clara d'un barret davant d'una façana fosca. Primer poses el to i després en treus les llums. Va més ràpid i queda més natural que no pas reservar laboriosament les zones clares. Tot i així, una goma dura continua a la bossa, per a arestes netes i per esborrar de debò a fons.

Evitar les taques, sense fixador

A fora no necessites fixador. Fa olor, necessita un racó sense vent i converteix el teu dibuix en definitiu abans que estiguis segur que està acabat. Molt més pràctic: posa un full de paper buit entre les pàgines acabades de dibuixar abans de tancar el llibre. Això protegeix la pàgina del costat de manera fiable. Mentre dibuixes, el mateix full t'ajuda sota el cantell de la mà: així no escampes la teva pròpia trama amb el dit petit per tota la façana.

Exercici

Posa't amb el quadern d'esbossos davant de la finestra o al balcó i dedica-hi 15 minuts. A la meitat superior d'una pàgina en blanc, dibuixa una escala per a cadascun dels teus llapis: una franja d'uns deu centímetres de llarg que vagi de molt clar a l'esquerra fins al to més fosc que aquell llapis pugui donar a la dreta. Fes-ho amb el 2B, amb el 4B i, si en tens, amb l'HB. Després compara fins a quin punt pot arribar a ser fosc cada llapis.

A la meitat inferior, tria tres finestres de la casa del davant i dibuixa-les només amb el 2B. Marc, superfície de vidre, ombres a dins: res més, sense la casa al voltant. Fixa't a construir la foscor del vidre amb diverses capes en comptes de fer-ho amb pressió. Per acabar, amb la goma mol·lejable aixeca un reflex clar en una de les finestres.