Petita història del llenguatge visual

Si les imatges són un llenguatge, aleshores aquest llenguatge té una història. Ha canviat com qualsevol llengua: no del fals al correcte, sinó d'una gramàtica a la següent, segons allò que la gent volia dir. Aquí tens un viatge breu, cada estació amb la pregunta: quina era aquí la regla i què es volia dir amb ella?

Cova: significat en lloc de reproducció

Les imatges més antigues, de trenta mil anys, mostren animals en moviment, sovint els uns damunt dels altres, sense terra, sense horitzó, sense mides segons la distància. No era una incapacitat. La gramàtica deia: allò que és important es mostra allà on hi cap. L'espai no era una categoria, el significat sí.

Egipte: la mida és rang

Durant tres mil anys els egipcis van pintar seguint una regla fixa: el faraó és gran, els servents són petits, la cara de perfil, l'espatlla de front, el peu de costat. Cada figura mostra la seva vista més llegible. Això és perspectiva de significat, un llenguatge complet i precís que tothom al país podia llegir. No hi ha res de naïf.

Grècia i Roma: el cos es fa veritat

Els grecs volien dir una altra cosa: l'home és la mesura. Van desenvolupar el contraposto, la cama de suport i la cama lliure, els tractats de proporcions, i amb ells va aparèixer per primera vegada la idea que una imatge podria mostrar el món tal com l'ull el veu. Les pintures murals romanes ja coneixen els escorços i les ombres, encara sense un sistema unitari.

Edat mitjana: or i jerarquia

Després el significat va tornar. Sobre fons d'or, sense espai, amb mides segons la santedat, les imatges parlaven d'un ordre més enllà del món. Qui llegeix un retaule medieval com a «encara no perspectiu» es perd allò que diu: aquest món no és el que importa.

Renaixement: la gramàtica de l'espai

Cap al 1420 Brunelleschi va trobar a Florència la perspectiva central, Alberti la va posar per escrit i, en cinquanta anys, Europa tenia un llenguatge nou. Un punt de fuga, una alçada d'ull, un espectador que és exactament en un lloc. A més, proporcions com la secció àuria, que va passar de les matemàtiques a la pintura. Aquesta gramàtica és la que fem servir per començar als cursos. Té sis-cents anys i encara funciona, perquè descriu com un sol ull veu l'espai.

Barroc: llum i diagonal

La generació següent va conservar l'espai i hi va afegir drama: una única llum que surt de la foscor, diagonals en lloc de simetria, l'instant en lloc de la calma. La gramàtica del valor tonal, clar contra fosc, va esdevenir el signe de puntuació més important. Quan el teu coach parla de «els valors abans que el color», parla en barroc.

Japó: pla, asimetria, buit

A l'altra banda del món va néixer un llenguatge ben diferent i igualment complet. La xilografia, per exemple la de Hokusai, ordena la imatge en plans, situa el focus a la vora, deixa grans parts buides i talla els motius, com faria més tard la fotografia. Quan aquests fulls van arribar a París cap al 1860, van ensenyar als pintors europeus que l'asimetria i el buit poden parlar.

Fotografia i impressionisme: l'instant

La càmera va treure a la pintura la tasca de reproduir. Els pintors van respondre dient allò que la càmera no podia: la llum d'una tarda, el color d'una ombra, la impressió d'un segon. Van sortir a fora, van pintar de pressa, van acceptar l'esbós com a obra. Aquesta és l'arrel directa de l'urban sketching. Qui avui seu en un banc amb el quadern d'esbossos forma part d'aquesta tradició.

Segle vint: molts llenguatges alhora

Després, l'únic llenguatge es va esmicolar en molts. L'expressionisme va convertir el color en sentiment, no en descripció. El cubisme va mostrar diverses vistes en una sola imatge, com els egipcis, però amb intenció. L'abstracció va prescindir del tot de l'objecte i va conservar només la gramàtica: pla, ritme, contrast. El còmic va desenvolupar un llenguatge propi i altament precís fet de línia, vinyeta i ordre de lectura. Cadascun d'aquests llenguatges és correcte en si mateix. Ningú no retrauria a un còmic que «no sigui impressionista».

Avui: el quadern d'esbossos com a reportatge

L'urban sketching, moviment des del 2007 amb el lema de dibuixar in situ i explicar la història del lloc, barreja gairebé tot això: la perspectiva del Renaixement, el valor tonal del Barroc, els talls del Japó, la rapidesa dels impressionistes, la línia del còmic i, sovint, també text, data i lloc. És un llenguatge visual jove amb molts dialectes. Justament per això val la pena aprendre'n els fonaments: qui coneix la gramàtica entén per què un full funciona i pot decidir en quin dialecte vol parlar.

Exercici

Agafa un motiu que ja hagis esbossat alguna vegada. Esbossa'l en dos llenguatges visuals d'aquesta història, quinze minuts cadascun: una vegada estrictament en perspectiva central amb un punt de fuga i tres valors, i una altra com una xilografia japonesa, amb plans de color plans, el focus a la vora i molt paper buit. Fotografia'ls tots dos i mostra'ls al coach amb la pregunta de quin llenguatge explica millor el teu motiu. No hi ha cap resposta incorrecta, només dues frases diferents.